CARDONA del BAGES – 1/3

 

 

CARDONA

del

Bages

 

 

i

Aula d’Extensió Universitària per a Gent Gran

Castellar de Vallès

 

 

Visita del dissabte 22 de maig del 2010

  

Primera part

 

 

I – CARDONA del BAGES

 

Cardona és una de les poblacions catalanes amb un pòsit d’història més dens i ric del país. Cardona ha tingut, durant segles, un protagonisme sociopolític de primera línia, que ha deixat un llegat monumental i patrimonial en general, singularment valuós i atractiu, per a les actuals generacions dels cardonins i visitants.

 

 

 

Cardona existia ja de molt antic, com ho testimonien les restes ibèriques que s’han trobat, i sempre vinculada a la riquesa de la Vall Salina que, amb el temps, va donar poder i influència als seus senyors.

 

 

La Vila neix sota el castell formant un raval o burg, cap a les darreries del segle X. El Castell desenvolupa una preuada situació estratègica envers la frontera amb els sarraïns, i és cruïlla de camins entre els Comtats d’Urgell, Cerdanya-Berga i Osona-Barcelona.

 

 

Cardona té una data de naixement documentada: el 23 d’abril de l’any 986, dia en què el Comte Borrell II atorgà la II Carta de Poblament, que actualment es conserva a l’arxiu històric de la vila. Cardona, comença veritablement en l’etapa medieval, a partir del 798 fins el segle XVI, tot el terme municipal va ser un dels indrets claus en el desenvolupament històric i social de Catalunya.

 

 

 

Aquesta condició geoestratègica, en un règim de llibertats que donen les dues cartes de poblament, més el factor polític de ser residència d’una cort vescomtal i el factor econòmic derivat de la riquesa que comporta l’extracció i comercialització de la sal cap a Europa, convertiran la incipient vila de Cardona i el seu castell en un centre polític i comercial de primer ordre.

 

 

A partir de mitjan segle XV Cardona va perdre projecció política en el conjunt del Principat en favor de les seus de vegueria reial com les ciutats i viles veïnes de Manresa, Cervera i Berga. En els segles següents, Cardona restava abocada a veure reduïda la seva capitalitat en el marc de les transformacions econòmiques, socials i polítiques esdevingudes a Catalunya.

 

 

Església de Sant Miquel

 

 

En els temps següents, els eixos econòmics, socials i polítics de Cardona havien de giravoltar a l’entorn de les activitats derivades de la tradicional explotació de la sal, l’agricultura dels masos del seu terme fonamentada en el conreu de la vinya i la viticultura, i les manufactures tèxtils dels petits obradors locals, combinades amb la comandància militar del castell i la seva caserna (que en estat de guerra podia arribar a duplicar la població civil).

 

 

 

Actualment, el castell alberga el Parador Nacional de Turisme, “Ducs de Cardona”, i ha estat inclòs entre els deu millors castells d’Europa.

 

 

Continua

 

 

Anuncios

CARDONA del BAGES – 2/3

 

CARDONA

del

Bages

 

 

Aula d’Extensió Universitària per a Gent Gran

Castellar de Vallès

 

 

Visita del dissabte 22 de maig del 2010

 

Segona part

 

 

II – ELCASTELL DE CARDONA

 

Des de l’antiguitat, l’home ha cercat llocs a sobre de muntanyes per construir fortaleses que permetessin el control del territori. A Cardona, la situació geogràfica del castell respon a la necessitat de defensar l’accés al salí i a la visió privilegiada de les valls del Cardener.

 

 

 

El castell fou construït a l’any 886 per Guifré el Pilós, d’estil romànic i gòtic, inclou la anomenada Sala Durada i la Sala dels Entresols. Les joies són la Torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d’alt i més de 10 metres de diàmetre, i la església romànica de Sant Vicenç e Cardona.

 

 

Construït sobre una muntanya des de la qual domina la conca central del Cardener, el castell de Cardona va ser, des del segle XI i fins al XV, el nucli residencial dels senyors de Cardona. El recinte està dividit meitat per meitat entre els pavellons senyorials i el recinte de la canònica de Sant Vicenç. En destaquen la Torre de la Minyona, el Pati Ducal, els seus baluards de defensa o les seves vistes sobre la Vall Salina.

 

 

 

El castell de Cardona constitueix un excel·lent compendi de fortificació militar que mostra l’evolució de les arts militars des de l’edat mitjana fins a l’època contemporània. El castell fou seu d’un dels llinatges nobiliaris més importants del país i la defensa de l’explotació de les salines comportà que la seva fortificació fos inexpugnable.

 

Col·legiata de Sant Vicenç

 

La Col·legiata de Sant Vicenç, cal dir que és una obra unitària del segle XI, consagrada entre els anys 1029 i 1040. És un magnífic exemplar romànic que presenta una planta basilical de tres naus rematades per un transsepte, on s’adossen tres absis semicirculars.

 

 

La nau central està presidida per un ampli presbiteri, la mateixa nau és coberta amb una volta de canó de mig punt. Sota el presbiteri hi ha una cripta que ocupa tot l’espai presbiteral i l’abscís central.

 

 

 

La influència de Cardona sobre la Catalunya central es va refermar també a partir de la dècada de 1652 amb l’ocupació del seu vell castell medieval com a caserna militar dels terços castellans, amb la rehabilitació i millora de les seves defenses com a fortalesa abaluartada a partir de 1692, com a element de control territorial i de vetlla de l’ordre interior del país.

 

 

 

Dins aquesta lògica, Cardona amb el seu castell i vila restava cridada a ser protagonista dels principals fets polítics i militars esdevinguts en el Principat amb el canvi de segle, els quals havien d’abocar Catalunya en el conflicte successori per la corona espanyola en contra de Felip V (1705- 1714).

 

 

 

L’adhesió feta per Cardona a la causa encapçalada per l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) adopta la seva màxima expressió amb el setge sofert a la tardor de 1711 per les tropes francoespanyoles, conclòs la vigília de Nadal amb un rotund fracàs de l’exèrcit de les dues corones enfront de les forces del mariscal austríac Starhemberg.

 

 

 

En els tres anys següents, Cardona havia de romandre fidel a la causa catalana sota el comandament del seu governador militar Manuel Desvalls fins a la rendició de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. Entre les capitulacions imposades pels vencedors, s’establia el lliurament del castell de Cardona com a condició per no passar la ciutat i els seus habitants per les armes.

 

Fou una lluita dura i sagnant pels catalans!

 

Una setmana després, amb data del 18 de setembre, la fortalesa obria les seves portes i la plaça d’armes era lliurada a les forces de Felip V. Cardona havia esdevingut així el darrer baluard de les llibertats catalanes.

 

 

Pèrdua de tots el dominis espanyols a Europa!

(Menorca fou cedida definitivament a España pel Tractat d’Amiens el 1802)

 

 

Molts altres fets militars ha viscut Cardona. Durant la Guerra del Francès la ciutadella no varen poder conquerir-la les tropes de Napoleó.

 

 

Duran la anomenada primera Guerra Carlista, el 15 de març de 1837, sortí l’Expedició, composta per vora vint batallons i tres regiments des d’Estella cap a Catalunya.

 

 

Però Catalunya fon la primera desil·lusió, els llauradors catalans no es sumaren al moviment, els soldats carlistes patien problemes d’abastiment, i foren vençuts per les tropes del govern en Guissona, el 13 de juny. Tampoc les tropes carlistes aconseguiren conquerir el Castell de Cardona (7-10 de desembre de 1837). Llavors, l’Expedició es plantejà girar cap al sud, prenent Solsona i Berga, i travessant l’Ebre.

 

 

Continua

 

 

CARDONA del BAGES – 3/3

 

 

CARDONA

del

Bages

 

 

Aula d’Extensió Universitària per a Gent Gran

Castellar de Vallès

 

 

Visita del dissabte 22 de maig del 2010

  

Tercera part

 

 

III – LES MINES DE SAL

 

Mentrestant, el protagonisme havia estat pres per la societat civil i els hisendats locals i forànis impulsors dels processos econòmics que entre el 1820 i el 1880 havien de conduir Cardona fins a la mecanització de les manufactures tèxtils i els seus antic obradors.

 

 

D’aquesta manera, Cardona va experimentar una primera industrialització fonamentada en el tèxtil i les grans fàbriques de filatures vora el riu. Afavorits per la mà d’obra nouvinguda arran de la crisi agrària de la fil·loxera i el daltabaix dels pagesos rabassaires de la vinya, aquests nous espais industrials havien de dur Cardona a duplicar, a les portes del segle XX, la seva població fins a assolir la xifra dels 4.000 habitants.

 

 

 

 

La descoberta de les sals potàssiques feta l’any 1912 s’havia de traduir, en les set dècades següents (1929-1991), en la segona industrialització de Cardona, en el marc d’uns processos socioeconòmics fonamentats en l’activitat minera, que havien de dur Cardona a duplicar de nou la seva població fins a superar els 8.000 habitants a la dècada de 1960 – 1970, alhora que patir importants transformacions en el seu paisatge i urbanisme.

 

 

 

La visita al Parc Cultural de la Muntanya de Sal, dins les antigues instal·lacions de Mina Nieves, ens ofereix la possibilitat de conèixer els afloraments salins de Cardona i el singular patrimoni natural i cultural que fan d’aquest indret un lloc únic en el món.

 

 

 

La geologia, la mineralogia, la botànica i la història tenen en aquest recinte un punt de trobada en el context de l’explotació que l’home ha fet d’aquest mineral des del neolític fins a arribar a l’explotació industrial.

 

 

 

 

Ens permet conèixer el recinte Mina Nieves, una de les explotacions de sals potàssiques més importants d’Europa fins a l’any 1990. Contemplar una meravella de la natura: la Muntanya de Sal, diapir situat a la Vall Salina, i gaudir d’una àrea museogràfica, així com dels pous d’extracció

 

 

IV – LA LLEGENDA DE LA TORRE DE LA MINYONA

 

La llegenda és fonamenta en que el Duc de Cardona va convidar al príncep moro Abdalà a anar a una festa i  ell va acceptar la invitació. Durant la festa, la filla del duc, Adalés, passejava silenciosa i discreta pels jardins del castell. Abdalà va sortir a donar un tomb, quan el va sorprendre la bellesa d´Adalés. Es van enamorar l’un de l’altre, i es van jurar amor etern.

 

 

Però van començar a veure’s de nit i d´ amagat, perquè sabien que si els descobrien els seus dos pobles entrarien en guerra. Les coses no eren gens fàcils i un dia van ser descoberts. El duc va esclatar d’ira en saber la notícia, i com a càstig va condemnar la seva filla  fent-la tancar a pa i aigua per sempre en una torre rodona que hi havia al castell.

 

 

A Abdalà, li va prohibir entrar a les seves terres, alhora que li declarà la guerra. La minyona va continuar allà tancada durant un llarg temps i un dia el seu pare, el duc, va accedir a perdonar-la  (escoltant els consells dels nobles), però quan va arribar a Cardona ja l’esperaven els patges per dir-li que la seva filla era embolicada amb mantes a la porta de la torre.

 

 

Havia mort d’amor i de pena. Durant la seva trista estada allí, va gravar una creu a la porta amb les seves ungles. Així va demostrar que el seu amor no l’havia fet renunciar mai a la seva fe. 

 

Gegants de Cardona

 

La Torre de la Minyona

té una llegenda d’amor;

del castell n’és la corona,

de la història un trist record.

 

L’Adalés, noble cristiana,

L’Abdalà, moro convers.

Pobre amor sense esperança!

Pobre flor que mata el fred!

 

La minyona només plora,

l’han tancada dins la torre,

li han matat els sentiments;

 

pobrissona la donzella,

s’ha apagat com una estrella

dins la fosa del castell![

 

 

RESUM

 

Vista des d’un angle humanista i ciutadà, Cardona compte amb nombroses entitats civils, associacions i agrupacions de moltes menes, on les persones desenvolupen activitats culturals constants i participen en les festes pròpies de la Vila.

 

Els més joves

 

Els més grans

 

Un bon exemple, adient en aquest cas, pot ser el de l’AULA OBERTA DE CULTURA PER A GENT GRAN, en el Casal de la Gent Gran de Cardona.

 

Els veterans

 

Visita a Cardona del dissabte 22 de maig del 2010

 

 

 

 

Aula d’Extensió Universitària per a Gent Gran

de

Castellar de Vallès

 

 

 

Recopilació i edició

Martí Ferré

 

 

CATALUNYA I L’IDIOMA CATALÀ – 1/3

 

 

CIÈNCIES SOCIALS

Llengües oficials d’Espanya

 

CATALUNYA I L’ IDIOMA CATALÀ

 

 

Primera part

 

 

I –ORIGEN DEL IDIOMA CATALÀ

 

El català, també anomenat valencià en la Comunitat Valenciana, és una llengua romànica que procedeix del llatí vulgar.

 

Estudis realitzats basats en la presencia de determinats aspectes comuns de les llengües romàniques, morfologia, fonètica, sintaxis, lèxic, conclouen que aquest idioma, junt a l’occità i el francès, es remunta al “llatí gàl·lic”, atenent estrictament a la tipologia lingüística.

 

 

Malgrat el seu indiscutible origen del llatí, que va ser la llengua imposada a tota la Península Ibérica per l’Imperi Romà, mantingut culturalment pels visigots i conservat durant tota l’edat mitjana en els monestirs cristians, cal tenir sempre present la transcendència bàsica més que probable dels antics pobles de la Península. Sense oblidar el grau d’influència lingüística que va originar la invasió del sarrains, en funció del grau de permanència més o menys llarga en cada regió peninsular.

 

 

II – INFLUENCIA DE LES LLENGÜES D’OCCITÀNIA

 

La influencia de les llengües parlades a Occitània resulta evident, tota vegada que els visigots que governaven la Península Iberica varen tenir que fugir dels invasors sarrains traspassant els Pirineus i acollint-se a la protecció dels francs, el poble germànic que va poder parar l’avanç dels sarrains (Carles Martel, l’any 732 a Poitiers).

 

 

Regne visigot d’Ardó (714 – 719)

 

 

Occitània

 

Occitània (en occità Occitània) és un país i l’àrea històrica de domini de la llengua occitana. Comprèn bona part del terç sud de l’estat francès, la Vall d’Aran (al Principat de Catalunya), les Valls Occitanes (del Piemont, a Itàlia) i Mònaco.

 

 

   

Himne Occità escrit

 

L’occità o llengua d’oc (occitan, lenga d’òc) és la llengua romànica pròpia d’Occitània. El domini lingüístic actual de l’occità s’estén per quatre estats: El terç sud de l’Estat Francès, La Vall d’Aran a Espanya a la comunitat de Catalunya (Aranès), Les Valls Occitanes, a Itàlia (és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria) i a un enclavament de Calàbria (la Gàrdia, en italià Guardia Piemontese) i El Principat de Mònaco (on l’occità coexisteix amb el monegasc).

 

 

 

  

Pyrénées – Se canto

 

Aquesta designació no és exempta de polèmiques i no l’accepta tothom per raons polítiques adduint l’absència (relativa) de tradició històrica. En canvi “l’adjectiu occità com a definició identitària ha assolit certa normalitat d’ús a tot l’àmbit lingüístic i també a la resta de l’estat francès.

 

 

Occitània i Aragó el 1213

Pere II Rei de la Corona d’Aragó – Pare de Jaume I

 

 

 

Fou la llengua d’oc una de les llengües més importants d’Europa a l’Edat Mitjana com ho testimonia la poesia dels trobadors que fou un model per la cultura i la literatura de llengua catalana fins al segle XV.

 

 

 

El seu ús ha conegut un declivi constant a partir de principis del segle XX. A l’estat francès no té cap reconeixement legal excepte a nivell educatiu (gràcies a la llei Deixonne), mentre que en canvi a Catalunya ha assolit  a la Vall d’Aran l’estatus de llengua cooficial arran de l’Estatut d’Autonomia.

 

 

 

 

Continua

 

 

CATALUNYA I L’IDIOMA CATALÀ – 2/3

 

 

CIÈNCIES SOCIALS

Llengües oficials d’Espanya

 

CATALUNYA I L’ IDIOMA CATALÀ

 

 

Segona part

 

 

 

III – COMTATS DE GÒTIA Y FUTURA CATALUNYA

 

Gòtia: Nom donat pels francs a l’antiga província visigòtica de la Gàl·lia Narbonesa o Gòtica, anomenada també Septimània. Comprenia des de l’Albera a Nemze (Nimes), tenia Narbona com a capital i incloïa Carcassona, Besiers, Magalona, Agde, Usès, Elna, Llívia, etc. Algun cop s’hi comprenen també alguns comtats catalans del sud dels Pirineus.

 

 

Hom troba usada aquesta denominació des de la primera meitat del segle IX fins a la primera meitat del segle X, amb alguna al·lusió isolada, almenys fins al començament del segle XII.

 

 

Berà, primer Comte de Barcelona – Dominis 801 a 820

 

 

Sunifred governador de Gòtia

 

El governador de Gòtia dugué el títol de marquès. El primer que hom troba ostentant-lo és Sunifred, pare de Guifré el Pelós, comte de Cerdanya-Urgell, de Barcelona i de Narbona (844-48).

 

 

 

 

Llegenda de Guifré el Pilós – Segle XII

(Gesta Comitum Barchinonensium)

 

 

Guifré I de Barcelona, anomenat el Pilós (840 – 897). Els fets històrics i la llegenda es barregen en seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d’Aragó se n’ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, doncs ja des del 1380 fou anomenat Pare de la Pàtria.

 

 

Guiffredus primus comes Barchinone

 

 

Sepulcre de Guifré el Pilós al monestir de Ripoll

 

Ramon Berenguer III el Gran (Rodés, Occitània 1082 – Barcelona 1131). Segurament a ell, als jutges de la seva cort i als seus consellers, entre els quals hi havia el mateix bisbe Oleguer, es deu la definitiva compilació dels Usatges, que formaven el dret consuetudinari barceloní, a mesura que es feren noves recopil·lacions s’hi recolliren també normes jurídiques de diferents procedències que acabaren formant la base del Dret consuetudinari català, on el comte de Barcelona és present com un líder supracomtal.

 

 

Ramon Berenguer III – Barcelona

 

Usatges i Constitucions

(Usatici Barchinonae)

 

Ramon Berenguer III va ser el primer sobirà català que prengué en consideració la idea de realitzar expedicions militars a la mediterrània i de conquerir les Illes Balears. El cronista Enric de Pisa, que va narrar l’expedició a Mallorca (1114), va veure i descriure Ramon Berenguer III com el monarca d’un poble, que anomena català, procedent d’una pàtria que denomina Catalunya, mots que apareixen per primera vegada escrits en aquest sentit.

 

Liber Iudiciorum – Visigodo y Catalán Siglo XII

 

 

Així que el nom de Catalunya, com a tal, es va començar a utilitzar a primers del segle XII, per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica, governats per nobles francs o visigots, que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins esdevenir sobirans.

 

 

Ramir II i Peronella d’Aragó – Ramon Berenguer IV

 

Alfonso II d’Aragó, fill de Peronella i Ramon Berenguer IV

 

 

L’any 1258, Jaume I el Conqueridor signà, amb el rei francès Lluís IX , el tractat de Corbeil, pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània, però aconsegueix que els reis francesos renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors de la Marca Hispànica.

 

 

L’origen del mot Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que es deriva de "terra de castells", i que hagi evolucionat del terme “castlà”, el governador d’un castell.

 

 

IV – LLEGENDA DE L’ORIGEN DE CATALUNYA

 

L’Otger Cataló (o Catalon) o Pare de la Pàtria, és un personatge de llegenda que amb els Nou Barons de la Fama hauria conquerit Catalunya als sarraïns. Segons algunes teories del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom.

 

 

Otger Cataló va sobreviure a l’escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers cristians havien mort. Només ell en va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineu.

 

El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el qual Otger va considerar que havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i la va fer ressonar profundament i prolongada, de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tot el país, convocant els seus homes, els cristians fidels a la terra, a la lluita.

 

El seu gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home, i amb els seus boixits li va fer entendre que volia que el seguís. L’home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d’Otger Cataló, el qual li va donar el missatge que comuniqués als senyors de la terra que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més principals del territori perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

 

 

De nou llocs diferents, van acudir amb les seves hosts, els més aguerrits barons de la terra amb el deler de reconquerir els territoris. Aquests nou cavallers foren: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d’Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós , Bernat d’Anglesola, Gerau d’Alemany i Hug de Mataplana (o el Comte Arnau, Comte l’Arnau, a la cançó popular), coneguts com els Nou Barons de la Fama o Els nou Cavallers de la Terra.

 

Castell de Mataplana a Gombrèn (Ripollés)

 

Otger Cataló, el Pare de la Pàtria, els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vistos néixer fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna, que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe originària.

 

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l’altar de la Mare de Déu negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony, (que és situada a prop del monestir de Ripoll, que és alhora relacionat amb un altre mite català: Guifré d’Arrià, el Pilós), i juraren complir amb lleialtat la seva paraula.

 

 

 

La llegenda es basa en fets succeïts en generacions diferents. Otger coincideix amb nom i data de mort amb Otger, Arcomte de Catalanum (Châlons) (671 – 735) i el Duc d’Aquitània (710 – 735), qui morí a la batalla per reconquerir Roses i fou enterrat al Monestir de l’illa de Ré.

 

El primer cop que apareix la llegenda és a l’obra del cavaller mossèn Pere Tomic Histories e conquestes dels Reis de Aragó e Comtes de Barcelona escrita el 1438 i impresa el 1495.

 

 

 

Diuen que un dels nou cavallers podria esser el Comte l’Arnau, que fou un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament.

 

 

 

El Comte Arnau damunt del cavall

 

Condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al que li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l’Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici

 

Continua

 

 

CATALUNYA I L’IDIOMA CATALÀ – 3/3

 

 

CIÈNCIES SOCIALS

Llengües oficials d’Espanya

 

CATALUNYA I L’ IDIOMA CATALÀ

 

 

Tercera part

 

 

 

V – LA LLENGUA CATALANA

 

El català és una de les llengües romàniques o neollatines formades a rel de la dissolució del llatí, entre els segles VIII i X, en els territoris de l’Imperi Carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica, que va originar el Regne de Navarra i el d’Aragó, a més a més del Comtats Catalans.

 

 

Imperi Carolingi – 751 a 843

 

Apareix el català a ambdós costats dels Pirineus (comtats de Rosselló, Empúries, Besalú, la Cerdanya, Urgell, Pallars y Ribagorça) i s’estén cap el sud durant la Reconquesta, al sarraí invasor, en varies fases: Barcelona y Tarragona, Lleida y Tortosa, el Regne de Valencia, les Illes Balears y Alguer (Sardenya).

 

 

Es parla actualment en algunes regions d’Espanya, (particularment a Catalunya, Comunitat Valenciana i Illes Balears) i també a França i Itàlia (Rosselló i Alguer), sent la llengua oficial d’Andorra i, per tant, està representada a les Nacions Unides.

 

 

 

La situació o característica sociolingüística més destacada del català és que en tots el territoris en els que es parla es troba en situació de bilingüisme social: amb el francès al Rosselló, amb l’italià en Alguer i amb l’espanyol a Catalunya. En el Principat d’Andorra també es parla l’espanyol i el francès.

 

És la llengua habitual d’uns 4.4 milions de persones; a demés, són capaços de parlar-lo uns 7.7 milions i es entès per uns 10.5 milions de persones, segons l’estadística governamentals de l’any 2001.

 

 

VI – VARIETATS DIALECTALS DEL CATALÀ

 

Al igual que les altres llengües romàniques de la Península, el català és notable per la seva uniformitat i les variants dialectals no són massa divergents ni comprometen la comprensió mútua.

 

 

La divisió dialectal usada actualment és la que ja es va proposar en el any 1861: el bloc dialectal oriental (que inclou els dialectes central, insular i França) i el bloc dialectal occidental (que inclou el valencià i el nor-occidental). Però inclús entre aquets grans grups la diferencia és petita i les discrepàncies afecten majorment a la fonètica (las vocals no accentuades), que conseqüentment no es reflexa en l’escriptura, i a petites varietats morfològiques i lèxiques.

 

 

Els blocs dialectals no es poden delimitar amb exactitud per que entre un i altre sempre hi ha una franja de transició, més o menys amplia (excepte en els insulars, òbviament). A demés, cap bloc és del tot uniforme (qualsevol dels que hi ha es pot dividir en varis dialectes).

 

Així doncs, la llengua catalana es pot dividir en dos blocs dialectals concrets i també en subdialectes, el bloc dialectal oriental i el bloc dialectal occidental, com podem veure amb alguns exemples:

 

 

Dialectal oriental

 

Dialectal occidental

 

 

VII – PRIMERS ESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA

 

Ramon Llull (1232? – 29 de juliol de 1315), també conegut com Raimundo Lulio, Raimundus o Raymundus Lullus o como Raymond Lully pels anglosaxons. Nascut a Palma, la capital del nou Regne de Mallorca, que el rei Jaime I acabava de fundà.

 

 

Ars Magna

 

 

Ramon Muntaner, nasqué a Peralada, província de Girona, l’any 1265 i va morir a Eivissa el 1336, havent estat un noble cavaller, guerrer i historiador català.

 

 

Recitando lo escrito por Ramon Muntaner

 

Bernat Metge (1345 – 1413). Escriptor català i secretari reial. El 1371 ja era notari en la cancelleria de la reina Elionor, esposa de Pere IV d’Aragó i III de Catalunya.

 

 

 

Ausiàs March, nasqué en el si d’una família noble de la Corona d’Aragó, del Regne de Valencia (Gandía?, 1397 – Valencia, 1459), fou un il·lustre poeta en llengua catalana.

 

 

 

Joanot Martorell (1413 o 1415 – 1468). Escriptor valencià en llengua catalana. El seu naixement es situa entre el 1413 i el 1415 en la ciutat de Valencia en el si d’una família noble originaria de Gandía, però establerta a Valencia de del 1400.

 

 

 

 

RESUM

 

Llarg i complex ha estat el camí de Catalunya, però, possiblement, les nostres arrels ens han resultat prou clarificades, fins arribar a la actualitat i a la normalització de la llengua catalana.

 

 

 

Recopilació i edició

Martí Ferré

 

 

 

Fita: ELS CÀTARS I CATALUNYA

 

 

Ciències Socials

 

Creu Occitana

 

ELS CÀTARS I CATALUNYA

 

Inquisició

 

Vuitè centenari de la creuada contra els càtars i el catarisme

 

Homenatge al “Bons Homes” Càtars

 

Moment o fet important que constitueix una fita en la nostra història.

 

 

I – CÀTARS I CATARISME

 

El catarisme s’inscriu en el context de fervor espiritual del qual sorgien les iniciatives dels clergues i dels laics, animats pel desig de seguir el Crist en la seva pobresa evangèlica i per alimentar-se de la Paraula de Déu.

 

Catedral d’Albí

 

Aquesta doctrina va tenir una gran difusió a Occitània, on era més fàcil el desenvolupament de l’esperit crític, i on a més a més, els atacs al poder temporal de l’Església de Roma, varen motivar les simpaties i la protecció de la noblesa local.

 

Catedral d’Albí

 

Precisament, per l’extensió i la importància que tingué a Occitana, els càtars són coneguts també amb el nom d’albigesos (de la ciutat occitana d’Albí on s’hi aplegà un important nombre de càtars ), tot i que els centres principals foren Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix.

 

HISTORIA DELS CÀTARS

 

Poblacions dels Càtars

 

El nom de càtars (del grec "pur") els fou donat pels catòlics, doncs ells mateixos s’anomenaven cristians o bons homes. El catarisme va ser un evangelisme. Un dels punts centrals del propòsit de vida càtar és l’observació literal dels preceptes del Crist i, especialment del Sermó de la Muntanya.

 

Castellnaud

 

HISTORIA DELS CÀTARS

 

Els esforços del Papat per retornar els càtars a l’ortodòxia catòlica, varen fracassar. En primer lloc, ho intentarà amb la predicació de cistercencs i dominicans, però l’assassinat en 1208 de Pere de Castellnaud, serà el darrer motiu que farà decidir el Papa Innocenci III a canviar d’estratègia i utilitzar la violència, que s’iniciarà amb la croada dels exèrcits catòlics i que tindrà continuació, sobretot, amb els procediments inquisitorials de Roma i les posteriors fogueres col·lectives ordenades.

 

Camp dels cremats

 

Els Cavallers Càtars

 

 

II – LA CROADA ALBIGUESA

 

La situació de coexistència, en peu d’igualtat, de dues esglésies cristianes a Occitània va esdevenir normal, ara bé, els poders polítics i eclesiàstics d’altres llocs, en especial la Santa Seu, la jutjaren infame i intolerable, pel que significava d’haver-hi un país cristià on l’heretgia no hi era condemnada.

 

Arqués

 

La possibilitat, cada cop més real, que Innocenci III decidís resoldre el problema càtar mitjançant una croada va provocar un canvi molt important en la política occitana: l’aliança dels comtes de Tolosa amb el Casal de Barcelona.

 

Béziers

 

El rei català, Pere el Catòlic, acabat de casar, acudí a Roma, on Innocenci III el coronà solemnement, així, el rei d’Aragó esdevenia vassall de la Santa Seu, a la qual es comprometia a pagar un tribut. Amb aquest gest, Pere el Catòlic pretenia protegir els seus dominis de l’atac d’una possible croada.

 

Carcasona

 

L’assassinat del legat papal el 14 de gener de 1208, va fer decidir Innocenci III a predicar la Croada contra els càtars, encomanant-ne la direcció al rei Felip II August de França, qui, però, declinà de participar-hi, tot i permetre als seus barons d’unir-se a l’expedició.

 

Foix

 

HISTORIA DELS CÀTARS

 

A la primavera de 1209, arribaren a la rodalia de Lió els exèrcits croats, compostos per barons francesos i l’avenç de les forces croades va provocar una situació de guerra civil a Occitània.

 

Lastours

 

HISTORIA DELS CÀTARS

 

El juliol de 1209, els croats assetjaren Besiers, ciutat que intentà negociar amb els assetjadors. En aquesta situació, els dirigents ciutadans decidiren resistir i els croats prengueren Besiers i hi perpetraren una matança general, fins i tot entre els catòlics.

 

Montségur

 

Montségur, la Tragèdia Càtar

 

La massacre de Besiers, induí les altres ciutats a rendir-se sense combatre, excepte Carcassona, la qual, assetjada, va haver de rendir-se per falta d’aigua; llavors, els croats, tal com ho havien negociat amb el rei català Pere el Catòlic, no massacraren la població, sinó que l’obligaren a abandonar la ciutat.

 

 

III – LA DESFETA DE MURET

 

Batalla de Muret

 

La Batalla de Muret (Murèth en occità) va ser una important batalla que va tenir lloc a Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc, el 12 de setembre del 1213.

 

Cavalleria dels Croats

 

HISTORIA DELS CÀTARS

 

Els comtes occitans havien buscat una solució pacífica, però els concilis eclesiàstics van establir unes condicions tan dures que es van decidir a reclamar ajut al comte rei Pere el Catòlic, de qui eren vassalls. Pere, que estava casat amb Maria de Montpeller, va optar per intervenir-hi militarment i va assetjar Simó de Montfort al castell de Muret, prop de Tolosa, l’octubre de 1213.

 

Pere I de Catalunya, el Catòlic

 

El rei Pere el Catòlic va morir en la batalla i la derrota va significar la fi de la influència del llinatge de Barcelona a les terres d’Occitània i de gran part de Catalunya  Nord. En endavant, els comtes reis catalanoaragonesos dirigirien la seva expansió cap a la Mediterrània.

 

 

 

A Occitània, durant tot el segle XIII i l’inici del segle XIV, els càtars van patir una dura persecució, duta a terme per la inquisició i dirigida pels monjos dominicans.

 

Puilaurens

 

El Camí dels Bons Homes

 

Els darrers nuclis de càtars es van refugiar a les altes valls del Pirineu i molts es van escapar cap a Catalunya. Lleida, Puigcerdà, Prades o Morella es van convertir en centres de càtars occitans.

 

Mort de Simó de Montfort (1218)

 

En el conflicte polític i religiós occità, Pere el Catòlic, va intervenir-hi per defensar aquells dels seus vassalls amenaçats per la rapinya de Simó de Montfort. El baró francès, tot i haver pactat el matrimoni de la seva filla Amícia amb el fill de Pere el Catòlic, Jaume  (el futur Jaume I el Conqueridor), continuà atacant els vassalls llenguadocians del rei aragonès, fins a la seva mort l’any 1218.

 

HISTORIA DELS CÀTARS

 

 

RESUM

 

La dissolució del Comtat de Tolosa i la integració d’altres comtats a la Corona francesa va assentar la seva autoritat sobre uns territoris en els quals recolzar-se i donar accés de França al Mediterrani.

 

En el plànol cultural la inclusió va tenir com a efecte un progressiu domini del idioma francès sobre el occità (atès que les llengües perifèriques eren percebudes com a amenaces a la unitat nacional).

 

 

A mitjan el segle XX diversos investigadors i historiadors van recuperar la memòria de la croada albigesa com a reivindicació del patrimoni històric-cultural de la regió cultural francesa de Occitània.

 

 

El concepte del catarisme és explotat actualment amb finalitats comercials turístiques principalment, com la marca “Pays Cathare” (País Càtar).

 

 

Recopilació i Edició

Martín Ferré

 

 

Anteriores Entradas antiguas