CATALUNYA I L’IDIOMA CATALÀ – 1/3

 

 

CIÈNCIES SOCIALS

Llengües oficials d’Espanya

 

CATALUNYA I L’ IDIOMA CATALÀ

 

 

Primera part

 

 

I –ORIGEN DEL IDIOMA CATALÀ

 

El català, també anomenat valencià en la Comunitat Valenciana, és una llengua romànica que procedeix del llatí vulgar.

 

Estudis realitzats basats en la presencia de determinats aspectes comuns de les llengües romàniques, morfologia, fonètica, sintaxis, lèxic, conclouen que aquest idioma, junt a l’occità i el francès, es remunta al “llatí gàl·lic”, atenent estrictament a la tipologia lingüística.

 

 

Malgrat el seu indiscutible origen del llatí, que va ser la llengua imposada a tota la Península Ibérica per l’Imperi Romà, mantingut culturalment pels visigots i conservat durant tota l’edat mitjana en els monestirs cristians, cal tenir sempre present la transcendència bàsica més que probable dels antics pobles de la Península. Sense oblidar el grau d’influència lingüística que va originar la invasió del sarrains, en funció del grau de permanència més o menys llarga en cada regió peninsular.

 

 

II – INFLUENCIA DE LES LLENGÜES D’OCCITÀNIA

 

La influencia de les llengües parlades a Occitània resulta evident, tota vegada que els visigots que governaven la Península Iberica varen tenir que fugir dels invasors sarrains traspassant els Pirineus i acollint-se a la protecció dels francs, el poble germànic que va poder parar l’avanç dels sarrains (Carles Martel, l’any 732 a Poitiers).

 

 

Regne visigot d’Ardó (714 – 719)

 

 

Occitània

 

Occitània (en occità Occitània) és un país i l’àrea històrica de domini de la llengua occitana. Comprèn bona part del terç sud de l’estat francès, la Vall d’Aran (al Principat de Catalunya), les Valls Occitanes (del Piemont, a Itàlia) i Mònaco.

 

 

   

Himne Occità escrit

 

L’occità o llengua d’oc (occitan, lenga d’òc) és la llengua romànica pròpia d’Occitània. El domini lingüístic actual de l’occità s’estén per quatre estats: El terç sud de l’Estat Francès, La Vall d’Aran a Espanya a la comunitat de Catalunya (Aranès), Les Valls Occitanes, a Itàlia (és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria) i a un enclavament de Calàbria (la Gàrdia, en italià Guardia Piemontese) i El Principat de Mònaco (on l’occità coexisteix amb el monegasc).

 

 

 

  

Pyrénées – Se canto

 

Aquesta designació no és exempta de polèmiques i no l’accepta tothom per raons polítiques adduint l’absència (relativa) de tradició històrica. En canvi “l’adjectiu occità com a definició identitària ha assolit certa normalitat d’ús a tot l’àmbit lingüístic i també a la resta de l’estat francès.

 

 

Occitània i Aragó el 1213

Pere II Rei de la Corona d’Aragó – Pare de Jaume I

 

 

 

Fou la llengua d’oc una de les llengües més importants d’Europa a l’Edat Mitjana com ho testimonia la poesia dels trobadors que fou un model per la cultura i la literatura de llengua catalana fins al segle XV.

 

 

 

El seu ús ha conegut un declivi constant a partir de principis del segle XX. A l’estat francès no té cap reconeixement legal excepte a nivell educatiu (gràcies a la llei Deixonne), mentre que en canvi a Catalunya ha assolit  a la Vall d’Aran l’estatus de llengua cooficial arran de l’Estatut d’Autonomia.

 

 

 

 

Continua

 

 

CATALUNYA I L’IDIOMA CATALÀ – 2/3

 

 

CIÈNCIES SOCIALS

Llengües oficials d’Espanya

 

CATALUNYA I L’ IDIOMA CATALÀ

 

 

Segona part

 

 

 

III – COMTATS DE GÒTIA Y FUTURA CATALUNYA

 

Gòtia: Nom donat pels francs a l’antiga província visigòtica de la Gàl·lia Narbonesa o Gòtica, anomenada també Septimània. Comprenia des de l’Albera a Nemze (Nimes), tenia Narbona com a capital i incloïa Carcassona, Besiers, Magalona, Agde, Usès, Elna, Llívia, etc. Algun cop s’hi comprenen també alguns comtats catalans del sud dels Pirineus.

 

 

Hom troba usada aquesta denominació des de la primera meitat del segle IX fins a la primera meitat del segle X, amb alguna al·lusió isolada, almenys fins al començament del segle XII.

 

 

Berà, primer Comte de Barcelona – Dominis 801 a 820

 

 

Sunifred governador de Gòtia

 

El governador de Gòtia dugué el títol de marquès. El primer que hom troba ostentant-lo és Sunifred, pare de Guifré el Pelós, comte de Cerdanya-Urgell, de Barcelona i de Narbona (844-48).

 

 

 

 

Llegenda de Guifré el Pilós – Segle XII

(Gesta Comitum Barchinonensium)

 

 

Guifré I de Barcelona, anomenat el Pilós (840 – 897). Els fets històrics i la llegenda es barregen en seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d’Aragó se n’ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, doncs ja des del 1380 fou anomenat Pare de la Pàtria.

 

 

Guiffredus primus comes Barchinone

 

 

Sepulcre de Guifré el Pilós al monestir de Ripoll

 

Ramon Berenguer III el Gran (Rodés, Occitània 1082 – Barcelona 1131). Segurament a ell, als jutges de la seva cort i als seus consellers, entre els quals hi havia el mateix bisbe Oleguer, es deu la definitiva compilació dels Usatges, que formaven el dret consuetudinari barceloní, a mesura que es feren noves recopil·lacions s’hi recolliren també normes jurídiques de diferents procedències que acabaren formant la base del Dret consuetudinari català, on el comte de Barcelona és present com un líder supracomtal.

 

 

Ramon Berenguer III – Barcelona

 

Usatges i Constitucions

(Usatici Barchinonae)

 

Ramon Berenguer III va ser el primer sobirà català que prengué en consideració la idea de realitzar expedicions militars a la mediterrània i de conquerir les Illes Balears. El cronista Enric de Pisa, que va narrar l’expedició a Mallorca (1114), va veure i descriure Ramon Berenguer III com el monarca d’un poble, que anomena català, procedent d’una pàtria que denomina Catalunya, mots que apareixen per primera vegada escrits en aquest sentit.

 

Liber Iudiciorum – Visigodo y Catalán Siglo XII

 

 

Així que el nom de Catalunya, com a tal, es va començar a utilitzar a primers del segle XII, per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica, governats per nobles francs o visigots, que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins esdevenir sobirans.

 

 

Ramir II i Peronella d’Aragó – Ramon Berenguer IV

 

Alfonso II d’Aragó, fill de Peronella i Ramon Berenguer IV

 

 

L’any 1258, Jaume I el Conqueridor signà, amb el rei francès Lluís IX , el tractat de Corbeil, pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània, però aconsegueix que els reis francesos renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors de la Marca Hispànica.

 

 

L’origen del mot Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que es deriva de "terra de castells", i que hagi evolucionat del terme “castlà”, el governador d’un castell.

 

 

IV – LLEGENDA DE L’ORIGEN DE CATALUNYA

 

L’Otger Cataló (o Catalon) o Pare de la Pàtria, és un personatge de llegenda que amb els Nou Barons de la Fama hauria conquerit Catalunya als sarraïns. Segons algunes teories del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom.

 

 

Otger Cataló va sobreviure a l’escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers cristians havien mort. Només ell en va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineu.

 

El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el qual Otger va considerar que havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i la va fer ressonar profundament i prolongada, de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tot el país, convocant els seus homes, els cristians fidels a la terra, a la lluita.

 

El seu gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home, i amb els seus boixits li va fer entendre que volia que el seguís. L’home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d’Otger Cataló, el qual li va donar el missatge que comuniqués als senyors de la terra que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més principals del territori perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

 

 

De nou llocs diferents, van acudir amb les seves hosts, els més aguerrits barons de la terra amb el deler de reconquerir els territoris. Aquests nou cavallers foren: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d’Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós , Bernat d’Anglesola, Gerau d’Alemany i Hug de Mataplana (o el Comte Arnau, Comte l’Arnau, a la cançó popular), coneguts com els Nou Barons de la Fama o Els nou Cavallers de la Terra.

 

Castell de Mataplana a Gombrèn (Ripollés)

 

Otger Cataló, el Pare de la Pàtria, els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vistos néixer fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna, que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe originària.

 

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l’altar de la Mare de Déu negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony, (que és situada a prop del monestir de Ripoll, que és alhora relacionat amb un altre mite català: Guifré d’Arrià, el Pilós), i juraren complir amb lleialtat la seva paraula.

 

 

 

La llegenda es basa en fets succeïts en generacions diferents. Otger coincideix amb nom i data de mort amb Otger, Arcomte de Catalanum (Châlons) (671 – 735) i el Duc d’Aquitània (710 – 735), qui morí a la batalla per reconquerir Roses i fou enterrat al Monestir de l’illa de Ré.

 

El primer cop que apareix la llegenda és a l’obra del cavaller mossèn Pere Tomic Histories e conquestes dels Reis de Aragó e Comtes de Barcelona escrita el 1438 i impresa el 1495.

 

 

 

Diuen que un dels nou cavallers podria esser el Comte l’Arnau, que fou un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament.

 

 

 

El Comte Arnau damunt del cavall

 

Condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al que li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l’Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici

 

Continua

 

 

CATALUNYA I L’IDIOMA CATALÀ – 3/3

 

 

CIÈNCIES SOCIALS

Llengües oficials d’Espanya

 

CATALUNYA I L’ IDIOMA CATALÀ

 

 

Tercera part

 

 

 

V – LA LLENGUA CATALANA

 

El català és una de les llengües romàniques o neollatines formades a rel de la dissolució del llatí, entre els segles VIII i X, en els territoris de l’Imperi Carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica, que va originar el Regne de Navarra i el d’Aragó, a més a més del Comtats Catalans.

 

 

Imperi Carolingi – 751 a 843

 

Apareix el català a ambdós costats dels Pirineus (comtats de Rosselló, Empúries, Besalú, la Cerdanya, Urgell, Pallars y Ribagorça) i s’estén cap el sud durant la Reconquesta, al sarraí invasor, en varies fases: Barcelona y Tarragona, Lleida y Tortosa, el Regne de Valencia, les Illes Balears y Alguer (Sardenya).

 

 

Es parla actualment en algunes regions d’Espanya, (particularment a Catalunya, Comunitat Valenciana i Illes Balears) i també a França i Itàlia (Rosselló i Alguer), sent la llengua oficial d’Andorra i, per tant, està representada a les Nacions Unides.

 

 

 

La situació o característica sociolingüística més destacada del català és que en tots el territoris en els que es parla es troba en situació de bilingüisme social: amb el francès al Rosselló, amb l’italià en Alguer i amb l’espanyol a Catalunya. En el Principat d’Andorra també es parla l’espanyol i el francès.

 

És la llengua habitual d’uns 4.4 milions de persones; a demés, són capaços de parlar-lo uns 7.7 milions i es entès per uns 10.5 milions de persones, segons l’estadística governamentals de l’any 2001.

 

 

VI – VARIETATS DIALECTALS DEL CATALÀ

 

Al igual que les altres llengües romàniques de la Península, el català és notable per la seva uniformitat i les variants dialectals no són massa divergents ni comprometen la comprensió mútua.

 

 

La divisió dialectal usada actualment és la que ja es va proposar en el any 1861: el bloc dialectal oriental (que inclou els dialectes central, insular i França) i el bloc dialectal occidental (que inclou el valencià i el nor-occidental). Però inclús entre aquets grans grups la diferencia és petita i les discrepàncies afecten majorment a la fonètica (las vocals no accentuades), que conseqüentment no es reflexa en l’escriptura, i a petites varietats morfològiques i lèxiques.

 

 

Els blocs dialectals no es poden delimitar amb exactitud per que entre un i altre sempre hi ha una franja de transició, més o menys amplia (excepte en els insulars, òbviament). A demés, cap bloc és del tot uniforme (qualsevol dels que hi ha es pot dividir en varis dialectes).

 

Així doncs, la llengua catalana es pot dividir en dos blocs dialectals concrets i també en subdialectes, el bloc dialectal oriental i el bloc dialectal occidental, com podem veure amb alguns exemples:

 

 

Dialectal oriental

 

Dialectal occidental

 

 

VII – PRIMERS ESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA

 

Ramon Llull (1232? – 29 de juliol de 1315), també conegut com Raimundo Lulio, Raimundus o Raymundus Lullus o como Raymond Lully pels anglosaxons. Nascut a Palma, la capital del nou Regne de Mallorca, que el rei Jaime I acabava de fundà.

 

 

Ars Magna

 

 

Ramon Muntaner, nasqué a Peralada, província de Girona, l’any 1265 i va morir a Eivissa el 1336, havent estat un noble cavaller, guerrer i historiador català.

 

 

Recitando lo escrito por Ramon Muntaner

 

Bernat Metge (1345 – 1413). Escriptor català i secretari reial. El 1371 ja era notari en la cancelleria de la reina Elionor, esposa de Pere IV d’Aragó i III de Catalunya.

 

 

 

Ausiàs March, nasqué en el si d’una família noble de la Corona d’Aragó, del Regne de Valencia (Gandía?, 1397 – Valencia, 1459), fou un il·lustre poeta en llengua catalana.

 

 

 

Joanot Martorell (1413 o 1415 – 1468). Escriptor valencià en llengua catalana. El seu naixement es situa entre el 1413 i el 1415 en la ciutat de Valencia en el si d’una família noble originaria de Gandía, però establerta a Valencia de del 1400.

 

 

 

 

RESUM

 

Llarg i complex ha estat el camí de Catalunya, però, possiblement, les nostres arrels ens han resultat prou clarificades, fins arribar a la actualitat i a la normalització de la llengua catalana.

 

 

 

Recopilació i edició

Martí Ferré