Fita: ALICIA DE LARROCHA

 

Ciències Socials

 

ALICIA DE LARROCHA

 

 

Alicia de Larrocha en el concert d’acomiadament en Barcelona

26 de gener del 2003

 

PIANISTA DE RENOM INTERNACIONAL

 

 

Moment o fet important que constitueix una fita en la nostra història.

 

 

 

I –ALICIA DE LARROCHA

 

Alicia de Larrocha del Carrer, (Barcelona, 23 de maig de 1923 – Barcelona, 25 de setembre de 2009) va ser una pianista espanyola, reconeguda com la de major projecció internacional, i una de les millors intèrprets de piano del segle XX especialment en obres de Mozart i del repertori espanyol. Acumula entre altres premis, quatre Grammy, la Legió d’Honor  francesa i el Premi Príncep d’Astúries de les Arts de 1994

 

 

Pianista precoç, va començar els seus estudis musicals a l’edat de tres anys: Descoberta per Frank Marshall, deixeble de Enrique Granados, la va incorporar a la prestigiosa Acadèmia Granados, de la qual era continuador. Allí va conèixer a Arthur Rubinstein, Alfred Cortot i uns altres grans pianistes de l’època.

 

 

Era catalana, com Isaac Albéniz, Enrique Granados, Federico Mompou o Xavier Montsalvatge i debutà amb sis anys en l’Exposició Universal de Barcelona en el 29, es a dir, fou una nena prodigi; és normal, si tenim en compte que es descendent de deixebles de Granados, y així va viure des de molt petita immersa en un important ambient musical.

 

 

Als onze anys va participar en el seu primer concert oficial, amb la Orquestra Simfònica de Madrid.

 

 

A partir de 1939 va oferir concerts amb diferents orquestres europees, però és en 1954 en protagonitzar una gira pels Estats Units amb la Orquestra Filharmònica de Los Angeles, convidada per Alfred Wallenstein, quan comença el seu reconeixement internacional per la seva impecable tècnica al piano. Des de llavors, fins al 2003 (any del seu comiat dels escenaris), va donar més de 3.500 concerts pels 5 continents, encara que va ser a Amèrica del Nord on va ser més requerida, fent 3 gires anuals (de tres mesos cadascuna).

 

 

 

II – CARRERA DE ALICIA DE LARROCHA

 

En els anys 60, la seva carrera s’accelera i arriba a programar al voltant de 120 concerts anuals a tot el món, sola o acompanyada d’orquestra, a més de realitzar cada any tres gires per diferents ciutats d’Estats Units. Casada amb el també pianista Joan Torra i mare d’un fill i una filla, es va mantenir activa fins una avançada edat ja que va emprendre una gira el 2000 per països de Sud-amèrica, va oferir un recital a Miami el 2001 i va participar en diverses actuacions el 2002 en llocs tan emblemàtics com el Palau de la Música de Barcelona i la sala Carnegie Hall de Nova York.

 

 

Alicia de Larrocha ha gravat multitud d’obres al piano, però és especialment reconeguda per les seves interpretacions d’autors espanyols. En particular, de composicions de Manuel de Falla, Enrique Granados i Isaac Albéniz (autor aquest últim al que va estar lligada al llarg de la seva vida, amb les seves versions de la suite Iberia) o d’edicions com la de les sonatas de Antonio Soler, en 1967.

 

 

 

En 1959, any de la defunció del seu mestre Frank Marshall, va ser nomenada Directora de la Acadèmia Marshall, continuadora de l’Acadèmia Granados, on a més de supervisar la labor docent del centre impartia, quan la seva dilatada agenda concertística l’hi permetia, classes magistrals de piano, especialment de música espanyola.

 

 

III – GUARDONS DE ALICIA DE LARROCHA

 

Entre la gran quantitat de premis rebuts destaca el Premi Príncep d’Astúries de les Arts l’any 1994; el Premi Unesco, l’any 1995; dos premis Ondas els anys 1992 i 2000 així com el Premi Ciutat de Barcelona.

 

 

La pianista va ser guardonada amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona l’any 1980, i amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya l’any 1983. La seva trajectòria musical ha estat reconeguda amb altres diversos premis, entre els quals destaquen quatre Premi Grammy:

 

1974 – Millor interpretació solista de música clàssica (sense orquestra) per Albeniz: Iberia.

 

 

1975 – Millor interpretació solista de música clàssica (amb orquestra) per Ravel: Concerto For Left Hand And Concerto For Piano In G/Faure: Fantaisie For Piano And Orchestra.

 

1988 – Millor interpretació instrumental de música clàssica solista (sense orquestra) per Albeniz: Iberia, Navarra, Suite Espagnola.

 

1991 – Millor interpretació instrumental de música clàssica solista sense orquestra per Granados: Goyescas; Allegro De Concierto; Danza Lenta

A més,va estar catorze vegades nominada als Premis Grammy, i també va obtenir dos Premis Edison.

                                                                                            

Entre altres premis internacionals, ha estat guardonada amb els de: Músic de l’any (Nova York, 1982), Premi Internacional de Música de la Unesco (París, 1995), a més dels rebuts per la seva trajectòria discogràfica.

 

 

 

És Doctora Honoris Causa per les Universitats de Michigan, Carnegie-Mellon i Middlebury College. I Acadèmica d’Honor de les Reals Acadèmies de Belles arts de Sant Fernando de Madrid (1981), de Belles arts de La nostra Senyora de les Angoixes de Granada (1984), de Belles arts de Sant Jordi de Barcelona (2000), de la Royal Academy of Music de Londres i de la Acadèmia de Belles arts de Baviera. Ha estat condecorada amb la Legió d’Honor i la Ordre de les Arts i les Lletres (com Commandeur donis Arts et donis Lettres) de França,

 

 

El 14 de maig del 2001, la pianista catalana, va ser investida Doctora Honoris Causa de la Universitat de Lleida en reconeixement a la seva trajectòria internacional. Aquest fou el primer cop que la pianista Alícia de Larrocha, rebia un Doctorat Honoris Causa d’una Universitat catalana, ja que fins ara només havia obtingut aquesta distinció acadèmica de centres d’ensenyament superior dels Estats Units.

 

 

El 2004 rebé el Premi Nacional de Música per part de la Generalitat de Catalunya pel seu alt nivell d’interpretació musical que l’han fet assolir una gran projecció internacional durant el conjunt de la seva carrera artística, portant el valor de la música catalana arreu del món i, especialment, pel seu concert de comiat amb l’OBC.

 

La seva trajectòria discogràfica ha estat també guardonada amb 3 Premis Edison (1968, 1978 i 1989), 2 Grand Prix du Disque (1960, 1974), 2 Record of the Year (1971 i 1974), el Deutsche Schallplattenpreis (1979) i el Premi Franz Liszt (1980). Ha estat l’única intèrpret espanyola inclosa en la recopilació dels 74 millors pianistes del segle XX, editada per diverses companyies discogràfiques

 

 

IV – RESUM DE ALICIA DE LARROCHA

 

 

En 1950, Alicia de Larrocha, va contreure matrimoni amb, el també pianista, Juán Torra (mort en 1982) i van tenir 2 fills: Juán Francisco (1957) i Alicia (1959). Només va tenir una néta, Claudia (1992).

 

Maurice Ravel piano concerto en G, 1er. Moviment

Cincinnati Symphony Orchestra

 

Alicia de Larrocha deixa una vasta discografia que consta de més de setanta enregistraments entre 1954 i 2002. Els seus àlbums han estat editats, entre uns altres, per Decca, EMI, RCA, CBS, Philips (Eloquence), Sony, Ariola o RTVE.  En total, més de 4.000 concerts, l’últim d’ells a l’Auditori de la seva ciutat natal, el gener del 2003, als seus 80 anys.

 

 

Tot plegat, sense perdre les seves principals característiques personals, segon els seus parents i amics més propers: la humilitat i la humanitat.

 

 

Alicia de Larrocha morí el 25 de setembre de 2009 a la Clínica Quirón de Barcelona, als vuitanta-sis anys. Com a personalitat rellevant per haver rebut la màxima distinció del país, el diumenge 27, de deu del matí a sis de la tarda, es va instal·lar la capella ardent al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya per qui va volgué acomiadar-se de la concertista

 

London Symphony Orchestra

 

Recopilació i Edició

Martín Ferré

 

 

Fita: SALVADOR ESPRIU 25 ANYS

 

Ciències Socials

 

SALVADOR ESPRIU

 

* Fa 25 anys *

 

 

Fa 25 anys, moria Salvador Espriu, el poeta quedava instal·lat al cim mes alt de la literatura catalana, la grandesa de la seva obra cultural, poètica, narrativa i teatral ha estat objecte d’abundants i profunds estudis.

 

Moment o fet important que constitueix una fita en la nostra història.

 

 

 

I – SALVADOR ESPRIU

 

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

 

 

La producció literària d’Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d’Espanya.

 

Entrevista feta per Joaquín Soler Serrano

 

Al llarg de la seva obra poètica (d’estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d’Arenys llegit al revés. Primera història d’Esther és la seva primera obra dramàtica.

 

 

Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l’actriu Núria Espert.

 

Poema de Salvador Espriu – Final del laberint

 

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d’Arenys de Mar.

 

 

HE MIRAT AQUESTA TERRA

 

Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

 

 

II – BIOGRAFIA DE SALVADOR ESPRIU

 

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners , fill de Francesc de Paula Espriu i Torres, un home de caràcter obert, sociable i lliurepensador, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i que exercia de notari, i Escolàstica Castelló i Molas.

 

 

Cantata a Salvador Espriu, al Teatre Principal d’Arenys de Mar

 

A causa de la feina del seu pare, la família, originària d’Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, mantenint la casa d’estiueig al carrer de la Perera d’Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.

 

 

El jove Salvador era un nen que se’l descriu com entremaliat i juganer. Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila.

 

 

A principis de la dècada del 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Però la cura de Salvador fou molt lenta, i va haver de passar molt temps al llit. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, obligat a passar llargues temporades al llit. A causa d’aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i història antiga.

 

 

III – OBRES DE SALVADOR ESPRIU

 

L’obra d’Espriu, sobretot la més tardana, va tenir un gran ressò popular per les circumstàncies polítiques i culturals excepcionals del país, sotmès a una implacable dictadura. Però, quan aquestes circumstàncies van canviar, calia, justament, recuperar el poeta, narrador i dramaturg en tota la dimensió.

 

 

 

Cantata Espriu des del Palau de la Música

 

Com narrador l’obra de Salvador Espriu abasta gèneres diversos: novel·la, poesia, dramatúrgia… Fins a la guerra del 1936-39 va destacar, sobretot, com a narrador en novel·les com “El Doctor Rip” (1931), “Laia” (1931)’ i “Ariadna al laberint grotesc” (1935), que s’allunyen del noucentisme, moviment cultural (i polític) de la primeria del segle XX. El to satíric i grotesc, inunda les planes d’aquests llibres primerencs.

 

 

La guerra i un seguit de desgràcies personals el van orientar cap a la poesia. “Cementiri de Sinera” (1946), “Les hores i Mrs. Death” (1952), “El caminant i el mur” (1954), “Final del laberint” (1955) són algunes de les obres més destacades del període de postguerra. L’element satíric hi continua present, però tenyit de l’enyorança d’un temps passat esvaït per sempre més. Amb tot, que Espriu es reclogués en la poesia no ha de fer pensar que visqués allunyat dels esdeveniments polítics que, per força, li va tocar de viure. Ben altrament, el seu compromís cívic va ésser exemplar.

 

EL CAMINANT I EL MUR

 

Assaig de càntic en el temple

 

" Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria
"

 

Salvador Espriu

 

D’aquest compromís cívic, n’és una prova “La pell de brau” (1960), potser el títol més conegut de la seva obra, que va projectar-lo a la fama. Aquest recull, símbol de la resistència de la cultura catalana en una època molt difícil, tracta, en un llenguatge realista, de valors universals com la tolerància, la llibertat i el diàleg que contrasten amb la realitat d’una Espanya (Espriu utilitza el mot hebreu ‘Sepharad‘, que designava la Península Ibèrica) sotmesa a una cruenta dictadura.

 

Salvador Espriu recita el poema XXV de la Pell de Brau

 

El gran ressò popular de “La pell de brau” a casa nostra, a Espanya i a Europa no ens han de fer oblidar algunes altres obres que reflecteixen molt bé el lligam de l’escriptor amb el país. Destaquem-ne dues peces teatrals: “Antígona” (1939), centrada en la guerra entre germans i la necessitat de la compassió i del perdó, i “Primera història d’Esther” (1948), basada en una identificació del poble jueu i català, massa subtil perquè els censors de la dictadura se n’adonessin.

 

LA PELL DE BRAU

 

"Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor.
(…)
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(…)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
"

 

 

IV – PREMIS A SALVADOR ESPRIU

 

 

En 1971 rebé el Premi Montaigne.

Candidat al Premi Nobel de Literatura en 1971 y en 1983.

Premi d’Honor de las Lletres Catalanes (1972).

En 1980 rebé la Medalla de Oro de la Generalitat de Cataluña.

Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982).

Doctor honoris causa por la Universitat de Barcelona.

Doctor honoris causa por la Universitat de Tolosa de Languedoc.

En 1982 l’hi fou concedida la Creu de Alfons X el Sabí que no volgué.

 

En el tracte personal Salvador Espriu era una persona escrupolosament pulcra, culta, preocupada; un jerarca de les formes obsessionat per la precisió en el llenguatge.

 

 

El jardí dels cinc arbres, a partir de textos d’Espriu

 

 

El jardí dels cinc arbres de Salvador Espriu

 

 

 

Recopilació i edició

Martí Ferré

 

 

POLIFUNCIONARIS

 

 

TÈCNIQUES

 

POLIFUNCIONARIS

 

 

LA LLEI

 DE

PARKINSON

del

Professor C. Northcote Parkinson

 

 

La molt especial i critica situació de l’atur i l’economia a Espanya, on el Govern cerca mesures per resoldre la situació dels parats, que ja superen el quatre milions de persones, parlant de enrederir l’edat de jubilació, frenar les jubilacions anticipades o acomiadaments encoberts a càrrec de l’Estat, la incorporació del joves al món del treball, etc., ens suggereix considerar la famosa Llei de Parkinson.

 

 

Possiblement l’escull més important no és la crisis econòmica i financera, sinó el fet que la classe governant està formada majorment per un munt de “polifuncionaris”, es a dir: funcionaris de tot tipus o personal sempre remunerat amb les arques de l’Estat. Sense cap mena d’experiència en eficiència, productivitat, competitivitat, etc., que fan sostenible el treball en la lliure empresa i en el País sencer. 

 

 

 

I – LA LLEI DE PARKINSON o LA PIRÀMIDE INVERTIDA

 

Parkinson va fer un extraordinari descobriment, afirmant que en qualsevol organització publica el numero d’empleats es multiplica cada any d’acord amb uns índex constants, sense que aquesta proliferació de funcionaris tingui res que veure amb la quantitat de treball existent o realitzat.

 

 

Tot treball es dilata indefinidament fins a arribar a ocupar la totalitat del temps disponible per la seva realització. És aquest un veritable principi incontrovertible que s’expressa amb la frase proverbial: “Els homes més atrafegats són els que disposen de més temps sobrant”.

 

 

Politics i contribuents suposen que l’augment del numero de funcionaris obeeix sempre al volum de treball que cal fer, inclús abunden el que s’imaginen que la multiplicació de buròcrates haurà deixat vagarós a algun d’ells, o bé, que tots junts treballaran menys numero d’hores.

 

El fet és que el numero de funcionaris i la quantitat de treball no tenen entre si la menor relació. El numero de funcionaris es regirà per Llei de Parkinson, seguirà sent el mateix, tant si el treball disminueix o inclús si arribes a desaparèixer del tot, absolutament.

 

 

Deixant de banda subtileses, es poden anunciar dos teoremes axiomàtics:

 

1º – Un funcionari necessita multiplicar subordinats, no rivals.

2º – Els funcionaris es creen mútuament treball uns als altres.

 

La Piràmide Invertida o auxiliars subordinats

 

Els que creguin que el mètode en la Piràmide Invertida resulta essencial per a reduir l’atur obrer poden seguir sustentat la seva opinió. Igualment, tenen raó els que pensen que una economia basada en aquesta mena de Piràmide és una economia de dubtosa estabilitat i no sostenible pel País.

 

 

II – ELS POLITICS REPRESENTANTS DEL POBLE

 

La Cambra dels Comuns està disposta de manera que qualsevol membre, individualment considerat, té que pertànyer a un o altre partit, votar sense haver escoltat els arguments dels oradors i, en molts casos, sense assabentar-se de la mena d’assumpte que s’està tractant o discutint.

 

Cambra dels Comuns

 

Els dos partits majoritaris tenen d’aconseguir els vots dels petits partits de Centre, la primera providència és fer un recompte i veure quins parlamentaris són. Una vegada fet tot això, cal veure on és poden localitzar .

 

Estimat col·lega!, encantat de veure’l!

 

 

Neutralitzada i salvada la eficiència del bloc de Centre i els seus components també dividits amb dos grups: els que no senten res del que es diu i els que, sentint-ho, no entenen absolutament res. Per emetre el seu vot precisaran de la indicació del seu cap de grup, raó per la que moltes lleis dependran sempre del moment i del l’atzar.

 

El tradicional bipartidisme espanyol de l’últim segle

 

El bloc polític del Centre, escolta, compren i estabilitza

 

 

III – PARLAMENTARIS o EL COEFICIENT DE INEFICIÈNCIA

 

Entre diputats que han de tractar de qüestions d’altes finances i economia hi ha dos menes de persones: la que posseeix grans fortunes i la que no té ni un duro.

 

Projecte i construcció d’un reactor atòmic

 

Aquesta anomalia deriva en un fenomen, que permetria formular una llei que provisionalment podríem anomenar “Llei de la Trivialitat”, i que pot esser anunciada axis: “El temps empleat en la discussió d’un punt de l’ordre del dia està en relació inversa al valor econòmic de que es tracta”.

 

Projecte i construcció d’un aparcament per a bicicletes

 

 

IV – CONSELL DE GOVERN IDEAL

 

El Consell de Govern ideal, segons els especialistes, historiadors i inclús pels que tenen la facultat de elegir-los, sembla ser el format per cinc membres ….

 

Cinc membres poden reunir-se amb facilitat, i una vegada reunits poden actuar amb competència, reserva i rapidesa. Dels cinc, quatre poden estar excel·lentment preparats en qüestions d’Hisenda, política exterior, defensa i justícia. El cinquè, que no ha aconseguit dominar cap d’aquestes matèries fonamentals, és el més indicat com a president o primer ministre.

 

 

 

No és possible sostenir que la Cambra dels Lords hagi tingut mai un nombre de consellers semblant a cinc. Segons documentació fidedigna han estat: 60 el 1601, 140 el 1661, 220 el 1760, 400 el 1850, 650 1911 i 850 el 1952.

 

Gabinet o Consell de Ministres ideal

 

Cambra dels Lords

 

 

V – SELECCIO I GARBELL DE PERSONALITAS

 

L’inexorable Llei de Parkinson fa inevitable l’incessant nomenament de nous empleats i tot és qüestió del procediment a seguir per a escollir entre els millors candidats.

 

 

 

Els mètodes moderns es fonamenten en test o proves d’intel·ligència dels examinats, i en interrogatori de caràcter psicològic. El principal defecte que s’ha observat és que molts dels individus que ha superat amb nota aquesta mena de proves resulten, finalment, poc més que analfabets o xerrameques.

 

 

 

VI – L’EDAT O MOMENT DEL RETIRO

 

L’individuo atacat de “Incelositis” es pot reconèixer fàcilment per la porfídia amb la que lluita per desfer-se de quans consideri més dotats i per la seva resistència al nomenament o ascens del que, amb els temps, podrien superar-lo.

 

 

La curació, sigui la que sigui, sempre ha de provenir de l’exterior.  En teoria no resulta impossible que un cirurgià s’extirpi a ell mateix l’ apèndixs, després d’una anestesia local, però en la pràctica tindria l’opinió desfavorable del seus col·legues.

 

 

 

El principi considerat ens permet assegurar que el pacient i el cirurgià no poden ser la mateixa persona.

 

 

Madrid 30 gener del 2010

 

Quan més important ha estat una persona en un càrrec i quans més anys hagi sigut el període durant el qual la desenvolupat, tant més difícil resultarà reemplaçar-lo.

 

 

 

PROFESOR CYRIL NORTHCOTE PARKINDON

 

Cyril Northcote Parkinson (30 de juliol, 1909 – 9 de març 1993) va ser un historiador britànic i autor d’uns setanta llibres. És encara més famós per la seva satira de les institucions burocratiques, notablement el seu Parkinson’s Law and other studies”.

 

 

Destinat  el 1934 al 22é Regiment de Londres (de la Reina) i en Cambridge comandà una unitat d’infanteria de Entrenament d’Oficials y promogut a Capità el 1937.

 

 

 

SINTESIS

 

Els ciutadans observen esparverats l’immens numero de servidors públics del país, estatals, regionals i municipals, amb unes retribucions que s’ha assignat  la pròpia classe política sense disposar de cap mena d’aprovació directa del poble o referèndum.

 

Per postres, molts del llocs de confiança ho són simplement per ser membres dels partits governants o parents dels més alts càrrecs politics.

 

 

Recopilació y Anàlisi

Martí Ferré

 

 

 

CAUTXÚ I PNEUMÀTICS

 

 

TECNOLOGIES I INDUSTRIES

 

 

CAUXÚ I PNEUMÀTICS

 

Pneumàtic de competició

 

El coneixement del cautxú i de les seves imprescindibles aplicacions en tot allò que ens envolta, entenem que resulta d’interès general, sent el producte més conegut per tothom el pneumàtic, article que ha de tenir unes molt rigoroses qualitats i impossibles assolir amb qualsevol altre material.

 

 

I – INTRODUCCIÓ AL CAUXÚ

 

Les peces de cautxú constitueixen uns elements imprescindibles en equips i maquinaria de tota mena, en la majoria de les activitats industrials, de la construcció i en els articles de consum durable.

 

 

Del cautxú, natural o sintètic, barrejat amb altres productes auxiliars que l’hi milloraran las qualitats tècniques, s’obté la matèria que denominem goma i, una vegada processada o vulcanitzada mitjançant el calor, resulta finalment el elastòmer anomenat cautxú vulcanitzat, que no és deformat amb calor, no és pot esqueixar i ja no és enganxós, tal com el coneixem en innumerables peces.

 

 

II – CAUTXÚ NATURAL

 

El cautxú natural era conegut i utilitzat per els maies i altres pobles aborígens d’Amèrica, que extreien el làtex de diverses plantes, pròpies de les zones tropicals i l’única que té importància industrial és l’arbre conegut com "hevea brasiliensis".

 

 

Làtex de l’arbre del cautxú

 

 

El cautxú és una substancia elàstica , impermeable, resistent a l’abrasió i a les corrents elèctriques. L’informe de Charles M. de La Condamine, publicat per la Acadèmia de les Ciències, París 1745, ens descriu quan sorprenent resultava el cautxú a un europeu de la seva època:

 

La resina anomenada cautxú en el Brasil, quan està fresca pot ser modelada donant-li qualsevol forma que es desitgi; és impenetrable per la pluja, però, com cosa més notable encara, és molt elàstica. És fan amb ella ampolles irrompibles, sabates, boles buides que s’aixafen al ser oprimides i recuperen la seva forma al deixar-les desprès.

 

El portuguesos de Pará han après del omaguas a fer amb aquest material xeringues que no necessiten èmbol; tenen forma de peres buides amb un petit forat a la punta. S’omplen d’aigua i quan se les oprimeix funcionen com una xeringa comú”.

 

 

Món del cautxú natural

 

Producció relativa de cautxú natural

 

Malgrat el control existent en el Brasil, varen aconseguir treure’n esqueixos i actualment s’obté majorment  en plantacions d’África i Àsia que disposen d’un clima tropical semblant al original del Brasil i on és més fàcil de treballar que en plena selva.

 

 

Circuit industrial del cautxú natural

 

 

 

III – CAUTXÚ SINTÈTIC

 

La II Gerra Mundial i el conseqüent bloqueig d’Alemanya van donar un gran ímpetus a l’experimentació i recerca del cautxú sintètic, dons fins a les hores el resultats eren incipients per aconseguir la polimerització, o sigui, les tècniques especifiques  que fessin possible la unió de monòmers per a formar un polímer i controlar la ordenació espaial de la cadena, o sigui la microestructura del polímer.

 

 

El somni dels químics del cautxú d’aconseguir per síntesis un material homologable al cautxú natural eren notables i èxplicit resulta l’informa “Cautxú: Historia, Producció i Manufactura”, de P.W. Barker, Ministeri de Comerç dels Estats Units, Washington 1940:

 

Molts homes han dedicat part de la seva vida a la recerca del cautxú sintètic i cada nou experiment ha obtingut un producte més acceptable comercial i industrialment”.

 

 

IV – CAUTXÚ NATURAL I SINTÈTIC

 

Les propietats dels cautxús vulcanitzats o elastòmers són extraordinàries i sorprenents, d’un interès tecnològic imprescindible per a tots el tècnics que els incorporen als seus projectes.

 

Característiques tècniques relatives dels cautxús

 

 

Les característiques tècniques quantificables dels elastòmers o cautxús vulcanitzats poden ser moltes, segons el grau d’exigència que precisem, però les fonamentals les hem resumit en dinou de relatives. Podem comparar les dades del cautxú natural o NR amb els dels seus contratips sintètics IR, SBR i BR i, a la vegada, veure les dels altres cautxús sintètics, destinats a diverses i diferents aplicacions industrials.

 

 

V – PNEUMÀTICS

 

Inicialment, els cotxes anaven sobre rodes de cautxú massisses, però, malgrat la seva elasticitat, no resultaven prou confortables.

 

Procés de fabricació dels pneumàtics

 

El cautxú, les seves extraordinàries propietats l’han fet imprescindible en multitud d’aplicacions industrials i científiques, però, indudablement, el pneumàtic segueix sent el rei i els màxim exponent d’us i consum de cautxú.

 

Respecte al pneumàtic similar al que ara coneixem, la patent data de 1888, quan John Boyd Dunlop va registrar  una nova patent i l’aplicà en un tricicle:

 

“Patent Nº 10.607 – A.D. 1888

Millora en els pneumàtics per rodes de Bicicleta, Tricicles i altres vehicles de carretera:

Jo, John Boyd Dunlop, Metge Veterinari, domiciliat en el numero 50 del Carrer Clouchester, Belfast, declaro per la present patent que el caràcter del meu invent és el següent:

Una cambra o tub de cautxú i tela o altres materials adequats, contenint dita cambra o tub d’aire sota pressió o d’altre manera i que tindrà que ser agregada a la roda o rodes en l forma que es consideri més adequada.

Datada aquest vint de juliol, 1888”

 

 

EL PNEUMÀTICS DESMUNTABLE:

 

Realment, el pneumàtic desmuntable el varen ideà els germans Michelin en 1891 i l’aplicaren a un automòbil en la carrera Paris – Bordeus – Paris, de 1894.

 

Automòbil

 

Motocicleta

 

Camió

 

 

Tractor

 

Grans avions

 

Muntatge del grup de pneumàtics

 

 

Nau aeroespacial

 

Resulta evident que els pneumàtics de cautxú es varen imposar en un període de temps molt curt, segueixen plenament vigents a l’actualitat i són encara insubstituïbles.

 

 

Informació i edició

Martín Ferré

 

 

NOTA:

 

En el supòsit que algú tingui interès professional per aprofundir en la tecnologia i industria del cautxú, com tècnic usuari, trobarà els nostre manual en el Blog: http://cerclesbd.spaces.live.com.

 

 

MANUAL BASICO DEL CAUCHO

Capítulos

CAUCHOS, GOMAS Y ELASTÓMEROS

I – CRONICA DEL CAUCHO

II – ORIGEN, PROPIEDADES Y APLICACIONES DE LOS

CAUCHOS, GOMAS Y ELASTÓMEROS

III – ELECCIÓN DE ELASTÓMEROS SEGÚN CARACTERÍSTICAS

IV.A – MEZCLADO DEL CAUCHO

IV.B – CALANDRADO DE LA GOMA

IV.C – MOLDEO DE LA GOMA

IV.D – EXTRUSION DE LA GOMA

IV.E – MANUFACTURAS DIVERSAS